Judith Bernaus

Em fascina la natura, la força que emana de la seva vulnerabilitat, el seu fluir, com es despulla del que no necessita, la seva confiança. M'inspira i em tranquil·litza. Em dóna descans i força. 

 

De petita, recordo ser una nena decidida, curiosa i observadora. Més tard, ja a l'adolescència, acomplexada i desconnectada del meu poder, vaig tornar-me més introvertida. Quan m'ajuntava amb grups de persones, em situava més en una postura d'escolta i anàlisi. Va ser quan vaig començar a desenvolupar una percepció de "coses" a les que no els hi posava nom. 

​

En endinsar-me en el món universitari, vaig convèncer-me a mi mateixa que volia ser periodista i al cap de pocs mesos d'adonar-me de què aquest no era el meu camí, vaig entrar en una crisi existencial. Em sentia perduda, desorientada. M'havia esforçat moltíssim per arribar a on estava i veure que era una càrrega per a mi em va descol·locar a molts nivells. Després d'uns mesos d'introspecció, de permetre'm sentir la tristesa, la por i la rabia, vaig poder connectar amb la meva intuïció a la qual havia deixat de banda des de feia un temps i vaig decidir-me a estudiar Psicologia. 
Durant aquests anys, vaig posar-li nom a aquelles "coses" que havia percebut de més petita. Vaig adonar-me que la meva professió la portava dins des de feia temps.

​

Sentia que hi havia alguna cosa que em fascinava en l'ésser humà, en la seva capacitat de resiliència i a la vegada els estudis universitaris em frustraven. Quin és el paper del cos en tot això? I el de les emocions? Tenia un interès creixent en aquest camp. Vaig optar per escoltar-lo i formar-me en teràpia Gestalt. Durant tres anys, vaig fer un treball introspectiu i vivencial profund que em va permetre connectar amb la meva vulnerabilitat, la seva bellesa i força i aprendre a sostenir-me amb dolçor i amor. 

​

 Ara, si m'ho permets, m'agradaria acompanyar-te a tu. 

​